diumenge, 9 de juny del 2013

I per fer un poquet de xovinisme manacorí...


Avui, us faré una petita confessió. A part de manacorí, som bibliotecarí (amb accent a l'última i). Però no de biblioteques institucionals ni municipals, som habitant (ara exiliat) de la Biblioteca Miquel Àngel Riera de l'institut Mossèn Alcover.

Les autoritats d'aquest "país de lletres" són na Bel M. Riera (historiadora de l'art, polifacètica i bibliotecària - presidenta) i Tomeu Carrió (professor de català de l'institut, també polifacètic i bibliotecari - president). Però també són organitzadors, controladors, fotògrafs, periodistes i gurus literaris dels alumnes que venguin a la biblioteca i demanin "Què teniu llibres?".

Des d'aquí els vull agrair tots els consells que m'han donat (tant acadèmics com llibretescos), especialment el dia que na Bel va venir amb El guepard de Lampedusa i La senyora de Mus i em digué: "Joan, ja és hora que comencis a llegir coses bones com això" i, de llavors ençà, la dèria no ha aturat.

Vaig pensar que realitzar-los una entrevista seria interessant per al blog de l'assignatura de literatura actual, ja que ens poden parlar sobre les preferències dels professors per elegir les lectures, els gustos dels alumnes, les formes de promoció, etc.


Ja que, sobretot, treballau amb les llistes de lectures de les assignatures de català i castellà, què es potencia entre els alumnes? La lectura de literatura actual (dels anys 80 a ara) o es prefereix donar-los a conèixer els clàssics i canònics?

Una mica de tot. Per si voleu aprofitar-les, aquí teniu les estadístiques del curs actual.

Català:
1r d'ESO: 2 clàssics; 2 actuals.
2n d'ESO: 3 clàssics; 8 actuals.
3r d'ESO: 4 clàssics; 7 actuals.
4t d'ESO: 3 clàssics; 8 actuals.
1r de batxillerat: 2 clàssics; 8 actuals.

Castellà:
1r d' ESO: 2 clàssics; 3 actuals.
2n d'ESO: 6 actuals.
3r d'ESO: 4 clàssics; 5 actuals.
4t d'ESO: 5 clàssics; 3 actuals.
1r de batxillerat: 3 clàssics.
2n de batxillerat: 3 clàssics; dos actuals.

Volem afegir dues consideracions: primera; dins els llibres que consideram actuals a ESO hi ha, evidentment, literatura juvenil (com la de la col·lecció Vaixell de vapor o la de Jordi Sierra i Fabra); però també hi trobam Dario Fo, Segi Belbel, Neus Canyelles, Pere Antoni Pons, Sánchez Piñol o T de teatre; i segona; la frontera entre clàssics i actuals és difosa. El Mecanoscrit del segon origen és un clàssic de 1974 i Crónica de una muerte anunciada, de 1981, és actual?


La literatura actual catalana té una representació important dins l'institut (la biblioteca porta el nom d'un escriptor molt important, Miquel Àngel Riera). Quines són les activitats de promoció que fa la biblioteca per a donar a conèixer aquests autors o per a potenciar la lectura?

Les activitats principals que us podem explicar són aquestes:

Concurs de fotografia.
Dins les activitats relacionades amb la diada de sant Jordi, convocam un concurs de fotografia a partir de l'obra poètica d'un autor de Manacor o proper a nosaltres. Els alumnes que hi participen fan un muntatge fotogràfic (que pot ser manipulat digitalment) utilitzant com a lema uns versos de l'autor seleccionat aquell any. Les obres guanyadores queden exposades a la biblioteca. Ja en tenim d'en Guillem d'Efak, d'en Bernat Nadal i d'en Miquel Àngel Riera. Enguany hem triat en Ponç Pons, que gairebé cada any és convidat al centre a parlar de literatura i sempre ens transmet il·lusió.

Donacions bibliogràfiques d'autors manacorins.
N'hem rebudes tres els darrers anys: de la família d'en Miquel Àngel Riera (la més nombrosa), de la família d'en Gabriel Galmés i d'en Bernat Nadal. Aquest darrer manté un contacte i una col·laboració continuada amb nosaltres. Evidentment, no podem fer altra cosa que estar agraïts.

Exposicions de treballs relacionats amb art i literatura: mandalas, caràtules de cd's, punts de lectura.
Al nostre centre tenim la sort d'impartir les dues modalitats de batxillerat artístic. El professorat i l'alumnat del batxillerat d'arts plàstiques produeixen manifestacions artístiques constantment. Sovint col·laboren amb el departament de català i la biblioteca serveix de sala mig improvisada d'exposicions. També l'alumnat d'ESO produeix anualment treballs relacionats amb la literatura que romanen durant algunes setmanes exposats. Així els alumnes els poden contemplar durant els esplais.

Sala d'actes.
I l'altra modalitat de batxillerat artístic, el d'arts escèniques i musical, també produeix manifestacions vinculades a la literatura: escenificacions de la llegenda de sant Jordi, recitals poètics... El primer escenari de moltes d'aquestes representacions és la biblioteca. Enguany, un recital dedicat als tres poetes catalans que celebren el centenari: Villangómez, Rosselló-Pòrcel i Espriu. Primer el feren a la biblioteca, en petit comitè. Ara, l'han escenificat fora del centre, a la Institució Pública Antoni M. Alcover.

Fòrum amb els autors.
Cada any convidam autors dels llibres de lectura obligatòria a fer un fòrum d'intercanvi d'opinions amb els lectors. Hem acollit en Ponç Pons, en Pere Pons, na Pilar Garriga, n'Antoni Vidal Ferrando, na Glòria Julià, en Bernat Nadal, en Josep Lluís Aguiló, na Neus Canyelles...

Escriptor del trimestre.
Els tres darrers cursos hem posat en marxa unes xerrades als grups d'ESO sobre escriptors clàssics i actuals de la literatura juvenil: Dahl, Rowling, Stevenson, Kipling... Ens agradaria incloure-hi alguns autors de la literatura catalana com Antoni M. Alcover o Guillem d'Efak.


Segons la vostra impressió, és freqüent el préstec bibliotecari a part de les lectures obligatòries? Quins gèneres consumeixen més?

En el nostre cas, sí és freqüent. Podríem assegurar que diari. Els gèneres que més ens sol·liciten són els següents: llibres de lectures voluntàries en anglès, consulta d'obres generals (diccionaris, enciclopèdies...), música i DVD's (pel·lícules, documentals...).

Així i tot, entenem que la vostra pregunta es refereix sobretot a literatura. La narrativa i el teatre, com a lectures no obligatòries, dominen molt per sobre de la poesia. El préstec de poesia és, segur, el menys freqüent de tots. En tots aquests casos, es tracta d'un públic escàs però fidel: clients vip, els anomenam.

Fa molts d'anys que funciona amb èxit el préstec d'estiu: a final de curs els alumnes poden treure lectures per a l'estiu, gairebé sense límit de títols (en poden agafar dos o deu). Els tornen durant el mes de setembre.


Creis que és certa aquesta visió negativa sobre que els joves consumeixen menys literatura de cada dia?

Respon directament na Bel M. Riera: Llegeixen més que el 1993, fa 20 anys, quan va començar la biblioteca. I disposen d'un accés més lliure als títols, a través d'internet. Controlant l'evolució del préstec i les demandes que hem d'atendre, es llegeix més ara que fa 20 anys.

Encara que és cert que en termes globals es llegeix poc, aquest percentatge de públic i de freqüència lectora no minva. Al manco al nostre centre.


I com no, com a bibliotecaris i quasi guies espiritobibliòfils que sou, ens recomanau cap lectura que trobau indispensable?

Els darrers quatre cursos, a batxillerat els autors més llegits han estat Haruki Murakami (Tòquio Blues, After Dark) o  Paul Auster (Invisible, Sunset Park). Això demostra que els alumnes saben valorar autors contemporanis actuals de qualitat, sempre suposant que se'ls serveixin a taula...

Com a bibliotecaris, per als primers cursos d'ESO tenim una debilitat confessada per Roald Dahl (La meravellosa medecina d'en Jordi, Les bruixes, Charlie i la fàbrica de xocolata, James i el préssec gegant...).

I per fer un poquet de xovinisme manacorí, dos suggeriments. Recomanam molt de veres la narrativa breu d'en Miquel Àngel Riera (més poc coneguda i valorada que la poesia i la narrativa). I, també, la darrera novel·la de Gabriel Galmés (Una cara manllevada), on canviava notablement de registre per mostrar-se com un narrador madur.

Moltes gràcies per respondre les preguntes i per tot. Ens veim divendres que ve!

* Dibuix exposat a la biblioteca, il·lustrant un vers de Miquel Àngel Riera. Dibuix de Laura Aguilar. 

dimecres, 22 de maig del 2013

Han mirat si la roba era eixuta


DCVB:
Estenedor m. Lloc o aparell on es posa estesa alguna cosa (roba, xarxes, pells, terrissa, etc.) per eixugar-la o assolellar-la. 
Estendre v. 1. Posar tot llarg o pla (allò que està plegat, contret, arronçat). Estendre les ales per a volar. Estendre els braços, les mans, per agafar o arribar a una cosa. Estendre les veles. Especialment: a) absol. Posar la roba, paper o altres objectes tot llargs o plans al sol, a l'aire, etc., perquè s'eixuguin. b) refl. Fer estiraments per deixondir-se.
[...]
3. Augmentar la llargària o l'amplada d'una cosa. a) refl. Parlar llargament sobre un assumpte. 
4. Donar més amplitud a la potència, domini, autoritat, dret, etc. Estendre la vista: dirigir-la al lluny.
5. Posar una cosa sobre una superfície de manera que la cobreixi, o entre dos punts de manera que vagi de l'un a l'altre. 
Especialment: a) Escampar les garbes damunt l'era per batre-les. Es diu estendre l'erada la batuda, o simplement estendre. b)Escampar olives, ametlles, figues o altres fruits perquè s'assequin, s'oregin, no es corquin, etc. 
6. Difondre.
7. refl. Ocupar una extensió; estar situat entre dos punts.
8. Escriure, redactar un document. 

Antoni Maria Alcover definia estenedor com a lloc per estendre roba, xarxes, pells, etc, com hem pogut veure. Però no sabien que hi hauria un altre manacorí que faria que canviés (o augmentés) el seu significat. 
Antoni Riera (professor, periodista, blogger, escriptor) ha fet que el seu blog l'estenedor es converteixi en un lloc on s'estén.
S'estén, en el sentit que s'hi pengen entrades (un dia a classe, Gabriel Bibiloni defensava la forma estendre com a forma correcta per a dir "penjar documents a Internet"). Estén entrades sobre obres literàries, de fets quotidians, de política, de fotografia, de teatre. Però no només s'estén per a mostrar...
S'estén la mirada damunt el món particular de Riera: damunt les obres literàries, damunt la fotografia i damunt els petits moments de quotidianitat que ens presenta. Tot això se'ns presenta amb un llenguatge senzill i planer, però que no deixa d'estar ple de significat i de raó, a més de donar-li un caràcter propi. Ens mostra les obres i ens les presenta personalment. Ens les dóna a conèixer i ens tempta a llegir-les, a degustar-les, tal com fa el bon sommelier. A més, l'autor ens convida a la seu "terrat" mostrant-nos el seu jo més particular, però que acaba sent un nosaltres (llegiu l'entrada Les dones del meu dia).
S'estén, s'escampa, es difon entre una gran quantitat de lectors (que no en són pocs). La seva aportació a la literatura (manacorina, catalana, universal) és molt important amb les seves crítiques. Així, el lector veu un món interior de l'obra que podria ignorar, o un de nou, o un plantejament que li fa gola. 
S'estén entre dos punts, a vegades (i ha estat el meu cas) s'ha convertit en el fil estès que ha fet connectar dos punts, obra i lector.

Estendre ha passat a tenir un nou significat. Estendre és una forma de mostrar el jo (el nosaltres) interior del món de Riera en un petit terrat (o blog) . 

PS: esper no molestar a ningú.

* Imatge de la pel·lícula Contes de Tokio del 1953 dirigida Yasujiro Ozu. 

dimecres, 24 d’abril del 2013

"Me'n fot, i se'n fotia, me'n redefot, i se'n redefotia"

La setmana passada al Teatre de Manacor s'estrenà la versió teatral de La Senyora d'Antoni Mus de la companyia Can Desbuc. L’adaptació fou feta pel mateix director, Joan Manuel Albinyana. Els actors foren Jaume Mut, un bon actor que brodà els diferents personatges, i l'actriu manacorina i capsigranyera, Margalida Amengual. 
L'obra està feta per a ser representada en petits escenaris, que fan necessària la proximitat del públic. L'escenografia és un dels elements més característics i ben treballats de l'obra. Només compta amb un bufet de qualsevol casa mallorquina a la dreta, una banyera de ferro a l'esquerra, un mirall al mig i, a sota, una petita plataforma, que va fer la funció de llit. Tot això tapat amb llençols blancs, que s'anaven retirant, reutilitzant i modelant segons l'escena. Un escenari treballat, ben explotat, sobretot  a través de la presència dels miralls i la banyera.
Els personatges es repartien entre els dos actors. Margalida Amengual representà a Dona Teresa, mostrant tots els canvis, de la nina innocent a la senyora dominadora en què es converteix, passant pel trauma i la descoberta de l’home. Una representació bona i que mostrà molt bé els canvis psicològics i morals de la protagonista.
La resta de personatges (Don Nicolau, en Rafel, el dimoni i tota la família de Can Desbuc) varen ser representats per Jaume Mut. El canvi de personatges es feia amb simples canvis de complements, però ben escollits per a cada personatge. Cal destacar com Mut va representar la conversa de la família pagesa davant l’arribada de la senyora. Va ser un dels moments estrella de l’obra, feta amb una gran habilitat, que va permetre mantenir el joc i l’oralitat del text original de Mus. L’aparició del dimoni va mantenir el caràcter burlesc i carnavalesc del dimoni. Però Don Nicolau no fou un personatge aconseguit. Segurament, el dramaturg i jo mateix tenim lectures diferents del personatge senyor. A l’obra es va representar un Don Nicolau rabiós, posseïdor i violent, quan la meva lectura a la novel·la (confés que no he vist el film) era d’un home senyor, serè, sense alts i baixos i traumatitzat per la netedat, cosa que a l’obra simplement es menciona.
L’adaptació fou molt fidel al text de Mus. El text mantenia aquella oralitat que ofereix, que convida a narrar i llegir en veu alta i es va poder gaudir del text. La imatge del ventall només aparegué per primera vegada amb el dimoni, fet que trob que hauria d’haver aparegut abans, encara no se’n digues res i el seu ús, simplement en mà de la protagonista.
L’adaptació de La Senyora és una obra ben feta, de la qual només puc criticar la imatge de Don Nicolau, que no em semblà l’adequada, però es tracta de simples punts de vista i així tenir una nova excusa per a llegir l’obra. Cal destacar l’ús del decorat, on tot és funcional i, alhora, ambientador. Així, també el manteniment del text i de molts dels jocs que fa l’autor ajuden que sigui una obra bona i que representi l’univers mussià

dijous, 18 d’abril del 2013

"e clavà son llança en lo cor del drac i brotaren lletres de la sang"


Ja s’acosta Sant Jordi.  I com cada 23 d’abril, les editorials treuen les novetats al mercat, esperant fer les vendes adients per aquesta època de l’any.
Enguany sembla que, tot i la crisi, l’edició de llibre imprès segueix viva i sortiran noves edicions de llibres originals.  Vilaweb publica un article1 en què diferents crítics literaris parlen sobre la concepció de la diada i les novetats editorials d’aquest any. En podem extreure diferents idees.
Segons Vicenç Pagès, aquest any  destaca l’activitat de les petites editorials, com Cossetània, Tres i quart o Bromera. Aquestes editorials sobreposen el criteri de qualitat davant el de ventes, fet que dóna sortida a obres d’autors novells de qualitat. Però també cal destacar, com diu Lluis Bonada, la gran quantitat d’edicions d’obra nova, tant d’escriptors novells com d’escriptors consagrats i la traduccions importants que ens arriben en català. 
Resulta interessant el que diu Ada Castells sobre la diada de Sant Jordi. Amb paraules de la crítica: La diada de Sant Jordi d'enguany confirma la imparable cursa cap a la mediocritat que, des de fa temps, caracteritza la literatura catalana. Tot plegat, xarlatans de fira, animals ensinistrats i passatemps lamentables que diuen ben poc a favor de la festa del llibre i de la nostra societat. Poca literatura, encara menys literatura catalana i, en general, gens interessant, autosatisfeta i acrítica. La comercialització turística de Sant Jordi ha provocat la degradació de la festa?  Segurament a Barcelona existeixi aquest fet, però a la resta dels llocs on es fa la fira del llibre, com Palma, no es viu d’aquesta manera, fins i tot, es pot dir que hi ha estones en què els firers estan sols.
Segurament els gran èxits de vendes seran Plans de futur de Màrius Serra, premi Sant Jordi de 2012 i Victus d’Albert Sànchez Pinyol. A Mallorca destacarà la presentació del llibre de narrativa breu d’Antoni Tugores Com carn de xinxa premi de narrativa breu Alexandre Ballester.
Anant a la prosa de no-ficció, segurament els més venuts seran la reedició de El quadern gris de Josep Pla a càrrec de Xavier Pla, on s’esmenen tots els errors de transcripció de les edicions anteriors, i, sobretot, l’edició dels dietaris complets de Joan Lluis Estelrich.
Ja només falten cinc dies pel gran dia dels lectors catalans i en català. Tots sortirem a mirar, remirar i fullejar tots els llibres que en siguin possibles. Ens en mirarem un, ens parlarà i ens cridarà l’atenció. El comprarem. Arribarem a ca nostra i ens posarem a llegir-lo, deixant de banda treballs pendents i enderrarits, exàmens, i tot allò que ens pugui estressar i gaudirem de la lectura, esperant tornar a tenir una altra excusa per comprar-ne un altre, sense importar la data.
Recordau: llegir fa tornar guapos. Bon Sant Jordi.


dijous, 11 d’abril del 2013

Parapapaxim


Enguany, el Patronat de Sant Antoni de Manacor, per a celebrar les festes de Sant Antoni, va preparar la representació de l’obra Comèdia de Sant Antoni de Joan Bartomeu Bosch i Sureda, escrita en vers i només s’havia representat el 1874. Aquesta obra hagiogràfica ens narra les temptacions que va patir el sant durant la seva estada al desert. El Patronat presenta l’obra com el possible origen del ball dels dimonis que ara surt pels carrers. Per tant, què millor per a un santantonier?
Potser, en principi, aquesta representació no semblaria adient per a comentar en un blog de literatura catalana actual. Però, amb la tasca feta pel director Antoni Rosselló, l’obra es converteix en un element carregat d’actualitat, on s’hi reflecteix la festa d’avui i, en alguns moments, la realitat en què vivim.
Els textos no han sofert gaires canvis, més que la normativització (estava escrit en català prefabrià), a part dels afegitons o canvis que feien referència a l’actualitat (com passa amb les diferents representacions de El rei Herodes de Llorenç Moyà), per exemple “jo que estava ben tranquil a los madriles, ara em fan venir aquí” o cantar la reconeguda cançó de Sant Antoni en castellà. A més, també el llenguatge corporal entra en el joc d’actualització de l’obra, fent ballar el reballat i reparodiat Gangnam Style als dimonis cantant en castellà.
A l’obra hi participaven vuit actors i tres músics damunt l’escenari. La presència dels músics donà molta personalitat a l’obra. Haver optat per tenir la música en viu acostà molt més el públic a allò que tenia l’obra de festa santantoniera. Amb l’obra s’intentà donar una explicació a l’origen de la forma de la festa (és una hipòtesi ben real, estudiada i possible). S’intenta donar una resposta divertida i teatral sobre l’origen del ball, la forma dels bastons o per què el dimoni gros porta faixa. Rosselló ha carregat l’obra amb tots els elements de la festa (i altres elements manacorins), especialment la part sonora, fent canvis d’escena al crit de “Bombo!” i a ritme del parapapaxim, o afegint la música dels indis (ball de cintes de Manacor) en el moment que un dels dimonions posaven la faixa al dimoni gros donant voltes.
El vestuari caracteritzà bastant als personatges principals. Els tres dimonis, vestits amb una granota bastant cenyida, amb les decoracions dels vestits per sobre, no pintades, i màscares. I el Sant amb la vestimenta d’ermità i els signes que l’identifiquen: la tau, el bastó, la campaneta, etc. La resta d’actors, van vestits de blanc, i s'afegeixen complements segons el personatge (recurs molt típic i útil en el teatre). Però cal destacar les màscares. Les del dimonis, encara que per a l’actor pot semblar una pèrdua d’expressió, no fou així en aquest cas, donaren la imatge imponent i terrorífica, sense perdre expressió ni capacitat de comunicació. De les màscares dels animals que acompanyaven el sant, s’hauria de destacar la figura de la porcelleta que funcionava com una titella de mà (Antoni Riera de l'Estenedor ja l'alabà a la revista "Cent per cent").
Els personatges continuaven els patrons donats per l’escriptor. La parella de ca i moix amb els dimonions (molt ben aconseguida pels actors), la grandesa del dimoni gros i la devoció innocent, però forta, de sant Antoni. Probablement, parlant dels personatges secundaris, sant Pau fou el que quedà més fluix, sortint amb una guitarra com si fos un captaire de carrer (l’intent de donar-li una imatge d'home pacífic va ser duita massa enfora), llevant-li tota la serietat que hauria de tenir com a mestre.
El que s’ha fet amb Comèdia de Sant Antoni ha estat una relectura profunda, que, sense abandonar el sentit divulgatiu i religiós de l’obra, la uneix amb el present de la festa, i podria arribar a ser un referent pel poble i l’actualitat com la representació de El Rei Herodes de les Voltes de Palma o els versots dels dimonis de Muro.


 *Fotografia: la comitiva de Sant Antoni (dimonis, músics i Sant) de la dècada dels 30 del segle XX. 
Altres enllaços d'interès:
- Fulletó de presentació i reportatge fer per La Mirada d'IB3, amb petites entrevistes al director i diferents actors: http://santantonimanacor.cat/2012/la-comedia-de-sant-antoni/

diumenge, 24 de març del 2013

"Pa!"


El perquè de tot plegat (amb el mateix títol del recull de contes) fou filmada al 1994 per Ventura Pons, basant-se en quinze contes de Quim Monzó. Segons la seva fitxa cinematogràfica, es tracta d’un “Fris minimalista en quinze episodis al voltant de la conducta humana [...] situat entre dues històries fantàstiques”.
                      
Ventura Pons és guionista, productor i director de cinema. Actualment ja ha gravat vint-i-dues pel·lícules, vint amb la seva productora Els films de les Rambles. El seu treball des de sempre ha rebut un gran reconeixement en la cultura catalana. Començà amb el documental Ocaña?, retrat intermitent, continuant amb pel·lícules de caire còmic com Com estàs, Mari Pili? o El vicari d’Olot. El 1994 gravà El perquè de tot plegat, adaptant els contes de Quim Monzó, i tornà al mateix autor el 2010 amb Mil Cretins.
Però, centrant-nos en El perquè de tot plegat, les adaptacions dels contes podrien veure’s com curtmetratges autònoms, però que queden units per la forma de presentació de cada un: tots apareixen encapçalats per l’aparició dels actors de la història mirant a càmera i dient una paraula, totes relacionades amb una forma de la conducta humana ("Submissió", "Passió" o "Sinceritat", són exemples dels títols que dóna Pons a les històries). D’aquesta forma, els films tenen un sentit unitari, tot i ser històries separades. La temàtica gira al voltant de l'amor i la persona, exceptuant les dues històries que inicien i clouen la pel·lícula (i també s’ha de dir, són les dues més increïbles i “surrealistes”1). 
Els actors, diferents a cada història, elegits per a fer la pel·lícula foren cares reconegudes i de gran qualitat com Jordi Sànchez, Lluis Homar, Anna Lizaran o Mercè Arenga.
A més, el treball es presenta amb una estructura molt semblant (intencionadament o no) a un llibre, amb la primera història convertida en pròleg i la darrera en epíleg de la pel·lícula. El director, també guionista, utilitza la narració del conte talment, sent molt fidel a l'estil de Monzó. Per a poder mantenir aquest estil utilitza la veu en off en algunes històries ("Competició") o convertint els pensaments (expressats indirectament en el conte escrit) en petits monòlegs – diàlegs ("Gelosia"). Aquesta darrera tècnica, però, fa que sonin una mica postisses les converses entre els personatges. Hi trobem, també, alguns canvis de narrador o monòlegs directes i mirant a càmera ("Voluntat").
Així, Pons crea un film que es manté molt fidel a l'estil (tant amb text com amb temàtica) i l’esperit irònic dels contes de Monzó amb els jocs de veus narratives que dóna el cinema, però, com hem dit abans, a vegades pot donar lloc a un diàleg forçat i una mica fals. D’aquesta manera, el director traça un conjunt d’històries que giren al voltant de l’amor, la gelosia i la persona, que ens acosten al  món "monzonià" i, d'alguna forma, poder "palpar" aquestes històries que ens poden resultar molt increïbles. 

1 Sempre he trobat que es fa un abús d’aquest adjectiu, però que potser sigui escaient en el cas.
*Fotograma de “Dubte” amb Pepe Rubianes

Altres enllaços:
- Fitxa de la pel·lícula:
www.venturapons.com/peli%20el%20perque.html
- Bibliografia del director: 

dimarts, 19 de març del 2013

"Busquem encaixar en el retaule magnífic"


Encara que molts d’estudiosos de la literatura siguin reticents a considerar la cançó com a forma d’expressió literària, cal dir que cerca la mateixa finalitat, crear bellesa amb la paraula. Potser que el canal no sigui el més típic, l’oralitat acompanyada de música. Però, la literatura popular no es transmetia de forma oral? No juga amb el ritme, la rima, la sonoritat, etc, trets també molt característics de la poesia? Així, la cançó es pot entendre com una forma d’expressió literària més dins la gran quantitat de mostres de literatura.
La cançó catalana des dels 60s i 70s gaudeix d’una gran quantitat de grups, cantants i lletristes, passant per diferents etapes clares (la Nova Cançó, el Rock català, cantautors i, actualment, el Pop) i moviments que conviuen alhora. Un dels grups més coneguts i que ha marcat una fita en el nou Pop català, els Manel.
Format per Martí Maymó, Guillem Gisbert, Roger Padilla i Arnau Vallvé, el grup Manel es va donar a conèixer al 2007 al concurs Sona9, aconseguint el segon premi. Varen treure el seu primer disc el 2008, Els millors professors europeus. El treball, que molts de crítics han qualificat com a fill de Jaume Sisa o Antònia Font, ens presenta una realitat més terrenal i realista, enfront dels exemples galàctics dels grups pare. Aquest disc, de dotze cançons, presenta música “indie” amb tocs de folks i mediterranis, tot gràcies a la presència de l’ukelele, música de cavallets a “En la que el Bernat se’t troba” o tonades semblants tradicionals com “Nit freda per ser abril”. Cada cançó representa un petit quadre costumista, que ens explica històries quotidianes d’amor, d’amistat, expressant sentiments en primera persona sobre amors fugaços “Ceràmiques Guzmán”,  el bon record d’un amor passat “En la que el Bernat se’t troba” o el treball de tenir una parella “Corrandes de la parella estable”. Però també cal destacar la grandesa de “Captatio Benevolentiae ”, la descripció magistral d’un tòpic literari. Les lletres de les seves cançons quasi poden ser autònomes, ja que moltes vegades es gaudeixen llegint mentre s’escolta el disc, cada una és una història que ens parla de nosaltres i de la nostra vida.

Ceràmiques Guzmán, Els millors professors europeeus:

Amb aquest disc, Manel va iniciar la seva trajectòria que no té aturall, continuant amb 10 milles per veure una bona armadura el 2010, i aquest 2013 trauran el tercer disc.  

dilluns, 11 de març del 2013

"Epitafi: la tenia tan llarga que la usava per abraçar"


"Pollamari es un conjunto de poemas surrealistas y de reflexiones luminosas, ilustradas con una serie de dibujos delicados y de un humorismo lírico que nos llevan a repensar ciertos aspectos de la conducta humana, cada vez más acostumbrada a vulnerar la esencia del amor y a jugar con los sentimientos de los otros, infra o sobrevalorándolos de acuerdo con un superficial juicio sobre su atractivo o su fealdad, sobre su éxito o su fracaso". Així explicaven al Diario de Mallorca els mateixos autors, Miquel Orlandis, Xisco Fuster i Toni Planissi què era Pollamari. 
El títol, Pollamari, ens pot semblar un simple joc relacionat amb el nom del penis, el pardal, el rave o la pixa (ja que tot s’ha de dir, polla és un barbarisme). Però, el joc de paraules no va de la simple inclusió de la polla (nexe d’unió entre els poemes, dibuixos i aforismes que hi trobem) al títol, alhora és una estratègia per atreure el lector, una forma de transgredir dins aquest món on és difícil cridar l’atenció (igual que els anuncis que inclouen la paraula sexe fent el mateix efecte). I també representa la unió entre dos mots inseparables al llarg del llibre “polla” i “amar”. El llibre fou promocionat d’una forma singular, amb cartells que pregonen “El culte de l’ànima contra el culte al cos (Només és un llibre!!!)”, venent-lo com la solució a les preguntes espirituals, facebook del mateix llibre, vídeos dels aforismes, entrevistes a personatges estranys, etc.
Però, al cap i a la fi, de què parla Pollamari? Partint de la polla com unió, com hem dit abans, el llibret és la unió de diferents aforismes, poemes i dibuixos que ens parlen de la nostra realitat, una realitat patent que molts no s’atreveixen ni a veure. El llibre no és una mostra de disbarats un rere l’altre, és l’enunciació espontània de veritats que ens ajuda a veure la realitat: la unió entre amor i sexe, ja present en el títol, “Si una gran polla et diu que et vol estimar, és perquè rima amb follar”o la necessitat de l’amor “Sa polla pot viure sense amor. S’homo no.”.
A més de parlar de l’amor i el sexe, temes quasi tabús en la societat, fa una gran crítica a la societat contemporània illenca, que van des del turisme i la balearització, fent una paròdia del Die Balearen de l’Arxiduc Lluís Salvador, o la corrupció, “Polles corruptes han dominat el mercat del romanticisme i el festeig”. També s’hi critiquen altres temes més internacionals o socials, com els concursos televisius i demagògics “Pasalapolla”, la recerca de la felicitat “sofrim el nostre desig de no sofrir”o el Premi Príncep d’Astúries.  
Al cap i a la fi, Pollamari és l’intent de donar a conèixer els problemes de la nostra societat amb una mica d’humor brut i transgressor, i reclamar la llibertat, fora prejudicis ni tabús, com amb “La tenia tan llarga que la usava per abraçar”, tot això dins un món de moneietes, personatges d’Star Wars, polles i barrufets.

*Imatge de Pollamari, "Die Pollamari"


Referència bibliogràfica: Orlandis, Miquel, Fuster, Xisco, Planissi, Toni (2010) Pollamari Palma: Desidia Ediciones
Altres enllaços molt més interessants:
- Genial entrada del blog L’estenedor: http://antoniriera.wordpress.com/2011/08/20/pollamari-aferrats-a-la-vida-amb-un-anhel-altissim-de-plenitud/
El facebook del llibre, on s’hi poden veure totes les formes de promoció: http://www.facebook.com/pollamari.esllibre?fref=ts


dilluns, 4 de març del 2013

"femenina fou la primera cèl·lula"


Per fer aquesta entrada al blog intentaré no escriure pensant en Magdalena Gelabert, gerent de la Institució Alcover, ni en la mare de Guillem, Tomeu, Tonina (a qui dedica el llibre) i Toni, ni l’alcoverista amb més renom de l’actualitat, sinó que intentaré fer l’entrada només fixant-me en l’obra i en Magdalena Gelabert com autora.
El recull de poemes de Magdalena Gelabert resultà ser un sorpresa per a molts, ja que es coneixia, sobretot, la seva tasca d’investigadora. Gelabert, amb Dona sàpiens, inicià el seu camí dins la poètica.
Gelabert escriu en sonets, una forma que sembla antiga i massa artificial, i els dota d’agilitat lingüística, espontaneïtat i oralitat en versos com “Es casà amb Hefest, lleig com un dimoni”, que fan que la lectura sigui amena, senzilla i fàcil d’entendre.
El llibre es divideix en diferents temes: Vida, Deesses, Personatges, Sentiments i Poetes. En ells s’hi veu com l’essència femenina ha estat la creadora del món, l’inici de tota història “femenina fou, la primera cèl·lula”, i com la feminitat ha conviscut i lluitat dins un món controlat pel masculí. Hi veiem una visió pròpia de la dona en sentit general, de la seva història o de la representació que se n’ha fet. L’autora crea una forma molt sincera de conèixer la geografia femenina.
Hi trobem les diferents etapes de la dona al llarg de l’existència, de manera que podem veure els canvis: del pas de la innocència “la petita passeja de la mà / just emet mots i sons sense aturall” a la maduresa “sola entre dubtes l’esperit constreny”, passant per l’arribada dels infants i la por que comporta “El miracle sura malgrat la por” i la fi de la vida, quan ja és font de coneixements i quasi divinitzada pels néts “revela veritats, parca romana”. També hi ha la denúncia de Gelabert envers aquesta valoració tardana de la dona, com al poema “Joana d’Arc” “canonitzada massa tard” o denunciant directament el tractament de la història com a “Anna Frank” “condició humana, n’ets capaç?” o “Marie Curie” “Vetada a Cracòvia per ser dona”. Ens mostra els sentiments, on la feminitat es manifesta amb més claredat i força, sempre retratats des del punt de vista humà i planer, sense anar-se’n a la idealització. Cal destacar, però, el recull Poetes, on hi ha presents moltes de les escriptores que han lluitat per a poder escriure al llarg de la història, com Maria Mercè Marçal o Verònica Franco, i ens mostren que esdevenen una forma d’entendre i relacionar-se amb el món o l’època que visqueren.
Magdalena Gelabert ens mostra la dona lluitadora, que s’alça dins un món que fins fa poc ha estat sempre masculí, per tal de donar a conèixer una nova visó del món. Al cap i a la fi, resulta quasi impossible no veure a l’autora dins el text, l’estudiosa i treballadora incansable, capaç de portar a terme tasques titàniques i, alhora, ser capaç d’explicar el mateix concepte a l’infant més petit i al catedràtic més important. Podríem parlar, doncs, d’una de les característiques de la literatura actual, la proximitat amb l’autor. Amb Dona sàpiens, Gelabert ha iniciat un camí nou dins la poètica que ha demostrat dominar i, segurament, donarà nous fruits. 



* Fotografia: segurament no fa falta dir-ho, la Venus de Melos, al museu del Louvre, Paris. 
Referència bibliogràfica: Gelabert i Miró, M. Magdalena (2012) Dona sàpiens. Palma: Lleonard Muntaner

dilluns, 25 de febrer del 2013

-(Siulo) L'has de matar tu, avui?


Toni Gomila i Rafel Duran estrenaren aquest monòleg a finals de 2011 (amb la pre-estrena a Manacor al setembre i l’estrena a l’octubre a l’Auditorium Sa Màniga). I encara, febrer de 2013, continua “On the road”, tal com ho diu la mateixa productora Produccions de Ferro. Acorar, però, tot i tractar un tema tan localista (com tothom ja sap), ja ha fet funcions a Catalunya, València i Madrid. A més, és guanyador d’una gran quantitat de premis, el darrer, menció especial dels ciutat de Barcelona. Què fa que aquesta petita producció s’hagi convertit en una obra de gran transcendència?
Acorar és simplement una excusa. Gomila utilitza les matances per a parlar de nosaltres, dels mallorquins que parlam català i vivim dins el segle XXI, era tecnològica i global. Utilitza les matances per a fer un anàlisi, quasi d’antropòleg, d’una comunitat que conserva les seves tradicions, convivint alhora dins una era moderna. El mallorquí (català o valencià), davant aquesta nova era, partint d’una posició irrellevant, on les connexions mundials són instantànies i qualsevol producte o creació pot passar de ser local a global en un segon, quin camí ha de seguir? Això és el que ens vol fer reflexionar Gomila.
Però no es tracta de veure l’obra com un record nostàlgic, i acabar sortint plorant, ja que hem vist els nostres padrins o pares damunt l’escenari, o veure com han desaparegut les matances que anàvem de petits. Ni tampoc cal veure l’obra com un simple monòleg per a riure, i pensar que és un simple “divertimento” que parla de nosaltres i ens caricaturitza, un altre cop caient en el tòpic de “lo-nos-tro”. El monòleg pretén ser una reflexió, sense ficar-se en polítiques ni nacionalistes, ni independentistes, ni conservadores. Una simple reflexió d’on anam, què farem, què quedarà. Una reflexió que gira al voltant de la mort, la que desperta la vida al nostre interior, ja que, com diu el mateix Gomila, “Només ses hores que voregen sa mort són viscudes a consciència; vora sa vida només hi ha goig i es goig és anestèsia. Sa mort desperta s’ànima i sa consciència”. Una reflexió de la mort com a tribu i com a persones.
L’actuació de Toni Gomila és natural, sense artificis, semblant a una simple conversa. Ell simplement es converteix en un parlant, transmissor d’aquella realitat. Ens ofereix moments molt diferents entre sí, moments d’humor i moments seriosos, per tal de poder demostrar les diferents sensacions que es poden viure en un dia de matances, però també en qualsevol reunió de família (¿potser de tribu?). Així, Acorar presenta un text ben bastit, plena de paraules nostrades i “matanceres”, però no utilitza un llenguatge mort, sinó present. Dóna vida i sentit als mots, ja que sense ells perdem una part de nosaltres. Les paraules, les dites, la llengua, al cap i a la fi, vol venir a dir, són la nostra columna vertebral com a comunitat.
L’escenari, gris i ple de diaris, ens recorda un dia de matances. Totes les madones col·locant diaris perquè no quedi senya de la sang i la brutor del porc. Igual que es faria amb les senyes de la nostra sang, de la nostra identitat, un cop acorades, serien retirades i cremades amb els diaris bruts que s’han utilitzat per no deixar-ne rastre. 

* Fotografia familiar: el meu padrí Toni i ma mare. Sempre m'ha fet una gràcia especial aquesta fotografia. És una d'aquelles fotografies antigues de casa que sempre et mires amb curiositat. 

Enllaços a altres comentaris molt més interessants:
- http://antoniriera.wordpress.com/2011/10/31/acorar-les-matances-com-a-excusa/ (molt recomenable).
- http://produccionsdeferro.blogspot.com.es/ (és interessant el recull periodístic sobre el que s'ha dit de l'obra)