El perquè de tot
plegat (amb el mateix
títol del recull de contes) fou filmada al 1994 per Ventura
Pons, basant-se en quinze contes de Quim Monzó. Segons la seva fitxa cinematogràfica,
es tracta d’un “Fris minimalista en quinze episodis al voltant de la conducta
humana [...] situat entre dues històries fantàstiques”.
Ventura Pons és
guionista, productor i director de cinema. Actualment ja ha gravat vint-i-dues pel·lícules, vint amb la seva productora Els films de les Rambles. El seu treball des de sempre ha rebut un gran reconeixement en la cultura catalana. Començà amb el documental Ocaña?, retrat intermitent, continuant
amb pel·lícules de caire còmic com Com
estàs, Mari Pili? o El vicari d’Olot. El 1994 gravà El perquè de tot plegat, adaptant els contes de Quim Monzó, i tornà al mateix autor el 2010 amb Mil Cretins.
Però, centrant-nos en El perquè de tot plegat, les adaptacions dels contes podrien veure’s com curtmetratges autònoms, però que queden units per la forma de presentació de cada un: tots apareixen encapçalats per l’aparició dels actors de la història mirant a càmera i dient una paraula, totes relacionades amb una forma de la conducta humana ("Submissió", "Passió" o "Sinceritat", són exemples dels títols que dóna Pons a les històries). D’aquesta forma, els films tenen un sentit unitari, tot i ser històries separades. La temàtica gira al voltant de l'amor i la persona, exceptuant les dues històries que inicien i clouen la pel·lícula (i també s’ha de dir, són les dues més increïbles i “surrealistes”1).
Els actors, diferents a cada història, elegits per a fer la pel·lícula foren cares reconegudes i de gran qualitat com Jordi Sànchez, Lluis Homar, Anna Lizaran o Mercè Arenga.
A més, el treball es presenta amb una estructura molt semblant (intencionadament o no) a un llibre, amb la primera història convertida en pròleg i la darrera en epíleg de la pel·lícula. El director, també guionista, utilitza la narració del conte talment, sent molt fidel a l'estil de Monzó. Per a poder mantenir aquest estil utilitza la veu en off en algunes històries ("Competició") o convertint els pensaments (expressats indirectament en el conte escrit) en petits monòlegs – diàlegs ("Gelosia"). Aquesta darrera tècnica, però, fa que sonin una mica postisses les converses entre els personatges. Hi trobem, també, alguns canvis de narrador o monòlegs directes i mirant a càmera ("Voluntat").
Però, centrant-nos en El perquè de tot plegat, les adaptacions dels contes podrien veure’s com curtmetratges autònoms, però que queden units per la forma de presentació de cada un: tots apareixen encapçalats per l’aparició dels actors de la història mirant a càmera i dient una paraula, totes relacionades amb una forma de la conducta humana ("Submissió", "Passió" o "Sinceritat", són exemples dels títols que dóna Pons a les històries). D’aquesta forma, els films tenen un sentit unitari, tot i ser històries separades. La temàtica gira al voltant de l'amor i la persona, exceptuant les dues històries que inicien i clouen la pel·lícula (i també s’ha de dir, són les dues més increïbles i “surrealistes”1).
Els actors, diferents a cada història, elegits per a fer la pel·lícula foren cares reconegudes i de gran qualitat com Jordi Sànchez, Lluis Homar, Anna Lizaran o Mercè Arenga.
A més, el treball es presenta amb una estructura molt semblant (intencionadament o no) a un llibre, amb la primera història convertida en pròleg i la darrera en epíleg de la pel·lícula. El director, també guionista, utilitza la narració del conte talment, sent molt fidel a l'estil de Monzó. Per a poder mantenir aquest estil utilitza la veu en off en algunes històries ("Competició") o convertint els pensaments (expressats indirectament en el conte escrit) en petits monòlegs – diàlegs ("Gelosia"). Aquesta darrera tècnica, però, fa que sonin una mica postisses les converses entre els personatges. Hi trobem, també, alguns canvis de narrador o monòlegs directes i mirant a càmera ("Voluntat").
Així, Pons crea un film que es manté molt fidel a l'estil (tant amb text com amb temàtica) i l’esperit irònic dels contes de Monzó amb els jocs de veus narratives que dóna el cinema, però, com hem dit abans, a vegades pot donar lloc a un diàleg forçat i una mica fals. D’aquesta manera, el director traça un conjunt d’històries que giren al voltant de l’amor, la gelosia i la persona, que ens acosten al món "monzonià" i, d'alguna forma, poder "palpar" aquestes històries que ens poden resultar molt increïbles.
1
Sempre he trobat que es fa un abús d’aquest adjectiu, però que potser sigui
escaient en el cas.
*Fotograma
de “Dubte” amb Pepe Rubianes
Altres enllaços:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada