L'obra està feta per a ser representada en petits escenaris, que fan necessària la proximitat del públic. L'escenografia és un dels elements més característics i ben treballats de l'obra. Només compta amb un bufet de qualsevol casa mallorquina a la dreta, una banyera de ferro a l'esquerra, un mirall al mig i, a sota, una petita plataforma, que va fer la funció de llit. Tot això tapat amb llençols blancs, que s'anaven retirant, reutilitzant i modelant segons l'escena. Un escenari treballat, ben explotat, sobretot a través de la presència dels miralls i la banyera.
Els personatges es repartien entre els dos actors. Margalida Amengual representà a Dona Teresa, mostrant tots els canvis, de la nina innocent a la senyora dominadora en què es converteix, passant pel trauma i la descoberta de l’home. Una representació bona i que mostrà molt bé els canvis psicològics i morals de la protagonista.
La resta de personatges (Don Nicolau, en Rafel, el dimoni i tota la família de Can Desbuc) varen ser representats per Jaume Mut. El canvi de personatges es feia amb simples canvis de complements, però ben escollits per a cada personatge. Cal destacar com Mut va representar la conversa de la família pagesa davant l’arribada de la senyora. Va ser un dels moments estrella de l’obra, feta amb una gran habilitat, que va permetre mantenir el joc i l’oralitat del text original de Mus. L’aparició del dimoni va mantenir el caràcter burlesc i carnavalesc del dimoni. Però Don Nicolau no fou un personatge aconseguit. Segurament, el dramaturg i jo mateix tenim lectures diferents del personatge senyor. A l’obra es va representar un Don Nicolau rabiós, posseïdor i violent, quan la meva lectura a la novel·la (confés que no he vist el film) era d’un home senyor, serè, sense alts i baixos i traumatitzat per la netedat, cosa que a l’obra simplement es menciona.
L’adaptació fou molt fidel al text de Mus. El text mantenia aquella oralitat que ofereix, que convida a narrar i llegir en veu alta i es va poder gaudir del text. La imatge del ventall només aparegué per primera vegada amb el dimoni, fet que trob que hauria d’haver aparegut abans, encara no se’n digues res i el seu ús, simplement en mà de la protagonista.
L’adaptació de La Senyora és una obra ben feta, de la qual només puc criticar la imatge de Don Nicolau, que no em semblà l’adequada, però es tracta de simples punts de vista i així tenir una nova excusa per a llegir l’obra. Cal destacar l’ús del decorat, on tot és funcional i, alhora, ambientador. Així, també el manteniment del text i de molts dels jocs que fa l’autor ajuden que sigui una obra bona i que representi l’univers mussià.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada