Toni Gomila i Rafel Duran estrenaren aquest monòleg
a finals de 2011 (amb la pre-estrena a Manacor al setembre i l’estrena a
l’octubre a l’Auditorium Sa Màniga). I encara, febrer de 2013, continua “On the
road”, tal com ho diu la mateixa productora Produccions de Ferro. Acorar, però, tot i tractar un tema tan
localista (com tothom ja sap), ja ha fet funcions a Catalunya, València i
Madrid. A més, és guanyador d’una gran quantitat de premis, el darrer, menció
especial dels ciutat de Barcelona. Què
fa que aquesta petita producció s’hagi convertit en una obra de gran
transcendència?
Acorar és simplement una excusa. Gomila utilitza les
matances per a parlar de nosaltres, dels mallorquins que parlam català i vivim
dins el segle XXI, era tecnològica i global. Utilitza les matances per a fer un
anàlisi, quasi d’antropòleg, d’una comunitat que conserva les seves tradicions, convivint alhora dins una era moderna. El mallorquí (català o valencià), davant
aquesta nova era, partint d’una posició irrellevant, on les connexions mundials
són instantànies i qualsevol producte o creació pot passar de ser local a
global en un segon, quin camí ha de seguir? Això és el que ens vol fer
reflexionar Gomila.
Però no es tracta de veure l’obra com un record
nostàlgic, i acabar sortint plorant, ja que hem vist els nostres padrins o pares
damunt l’escenari, o veure com han desaparegut les matances que anàvem de petits.
Ni tampoc cal veure l’obra com un simple monòleg per a riure, i pensar que és
un simple “divertimento” que parla de nosaltres i ens caricaturitza, un altre
cop caient en el tòpic de “lo-nos-tro”. El monòleg pretén ser una reflexió,
sense ficar-se en polítiques ni nacionalistes, ni independentistes, ni
conservadores. Una simple reflexió d’on anam, què farem, què quedarà. Una
reflexió que gira al voltant de la mort, la que desperta la vida al nostre
interior, ja que, com diu el mateix Gomila, “Només ses hores que voregen sa mort són viscudes a consciència; vora sa vida només hi ha goig i es goig és anestèsia.
Sa mort desperta s’ànima i sa consciència”. Una reflexió de la mort com a
tribu i com a persones.
L’actuació de Toni Gomila és natural, sense
artificis, semblant a una simple conversa. Ell simplement es converteix en un
parlant, transmissor d’aquella realitat. Ens ofereix moments molt diferents
entre sí, moments d’humor i moments seriosos, per tal de poder demostrar les
diferents sensacions que es poden viure en un dia de matances, però també en
qualsevol reunió de família (¿potser de tribu?). Així, Acorar presenta un text ben bastit, plena de paraules nostrades i
“matanceres”, però no utilitza un llenguatge mort, sinó present. Dóna vida i
sentit als mots, ja que sense ells perdem una part de nosaltres. Les paraules,
les dites, la llengua, al cap i a la fi, vol venir a dir, són la nostra columna
vertebral com a comunitat.
L’escenari, gris i ple de diaris, ens recorda un dia
de matances. Totes les madones col·locant diaris perquè no quedi senya de la
sang i la brutor del porc. Igual que es faria amb les senyes de la nostra sang,
de la nostra identitat, un cop acorades, serien retirades i cremades amb els
diaris bruts que s’han utilitzat per no deixar-ne rastre.
* Fotografia familiar: el meu padrí Toni
i ma mare. Sempre m'ha fet una gràcia especial aquesta fotografia. És una
d'aquelles fotografies antigues de casa que sempre et mires amb curiositat.
Enllaços a altres comentaris molt més interessants:
- http://antoniriera.wordpress.com/2011/10/31/acorar-les-matances-com-a-excusa/ (molt recomenable).
- http://produccionsdeferro.blogspot.com.es/ (és interessant el recull periodístic sobre el que s'ha dit de l'obra)
