dimecres, 24 d’abril del 2013

"Me'n fot, i se'n fotia, me'n redefot, i se'n redefotia"

La setmana passada al Teatre de Manacor s'estrenà la versió teatral de La Senyora d'Antoni Mus de la companyia Can Desbuc. L’adaptació fou feta pel mateix director, Joan Manuel Albinyana. Els actors foren Jaume Mut, un bon actor que brodà els diferents personatges, i l'actriu manacorina i capsigranyera, Margalida Amengual. 
L'obra està feta per a ser representada en petits escenaris, que fan necessària la proximitat del públic. L'escenografia és un dels elements més característics i ben treballats de l'obra. Només compta amb un bufet de qualsevol casa mallorquina a la dreta, una banyera de ferro a l'esquerra, un mirall al mig i, a sota, una petita plataforma, que va fer la funció de llit. Tot això tapat amb llençols blancs, que s'anaven retirant, reutilitzant i modelant segons l'escena. Un escenari treballat, ben explotat, sobretot  a través de la presència dels miralls i la banyera.
Els personatges es repartien entre els dos actors. Margalida Amengual representà a Dona Teresa, mostrant tots els canvis, de la nina innocent a la senyora dominadora en què es converteix, passant pel trauma i la descoberta de l’home. Una representació bona i que mostrà molt bé els canvis psicològics i morals de la protagonista.
La resta de personatges (Don Nicolau, en Rafel, el dimoni i tota la família de Can Desbuc) varen ser representats per Jaume Mut. El canvi de personatges es feia amb simples canvis de complements, però ben escollits per a cada personatge. Cal destacar com Mut va representar la conversa de la família pagesa davant l’arribada de la senyora. Va ser un dels moments estrella de l’obra, feta amb una gran habilitat, que va permetre mantenir el joc i l’oralitat del text original de Mus. L’aparició del dimoni va mantenir el caràcter burlesc i carnavalesc del dimoni. Però Don Nicolau no fou un personatge aconseguit. Segurament, el dramaturg i jo mateix tenim lectures diferents del personatge senyor. A l’obra es va representar un Don Nicolau rabiós, posseïdor i violent, quan la meva lectura a la novel·la (confés que no he vist el film) era d’un home senyor, serè, sense alts i baixos i traumatitzat per la netedat, cosa que a l’obra simplement es menciona.
L’adaptació fou molt fidel al text de Mus. El text mantenia aquella oralitat que ofereix, que convida a narrar i llegir en veu alta i es va poder gaudir del text. La imatge del ventall només aparegué per primera vegada amb el dimoni, fet que trob que hauria d’haver aparegut abans, encara no se’n digues res i el seu ús, simplement en mà de la protagonista.
L’adaptació de La Senyora és una obra ben feta, de la qual només puc criticar la imatge de Don Nicolau, que no em semblà l’adequada, però es tracta de simples punts de vista i així tenir una nova excusa per a llegir l’obra. Cal destacar l’ús del decorat, on tot és funcional i, alhora, ambientador. Així, també el manteniment del text i de molts dels jocs que fa l’autor ajuden que sigui una obra bona i que representi l’univers mussià

dijous, 18 d’abril del 2013

"e clavà son llança en lo cor del drac i brotaren lletres de la sang"


Ja s’acosta Sant Jordi.  I com cada 23 d’abril, les editorials treuen les novetats al mercat, esperant fer les vendes adients per aquesta època de l’any.
Enguany sembla que, tot i la crisi, l’edició de llibre imprès segueix viva i sortiran noves edicions de llibres originals.  Vilaweb publica un article1 en què diferents crítics literaris parlen sobre la concepció de la diada i les novetats editorials d’aquest any. En podem extreure diferents idees.
Segons Vicenç Pagès, aquest any  destaca l’activitat de les petites editorials, com Cossetània, Tres i quart o Bromera. Aquestes editorials sobreposen el criteri de qualitat davant el de ventes, fet que dóna sortida a obres d’autors novells de qualitat. Però també cal destacar, com diu Lluis Bonada, la gran quantitat d’edicions d’obra nova, tant d’escriptors novells com d’escriptors consagrats i la traduccions importants que ens arriben en català. 
Resulta interessant el que diu Ada Castells sobre la diada de Sant Jordi. Amb paraules de la crítica: La diada de Sant Jordi d'enguany confirma la imparable cursa cap a la mediocritat que, des de fa temps, caracteritza la literatura catalana. Tot plegat, xarlatans de fira, animals ensinistrats i passatemps lamentables que diuen ben poc a favor de la festa del llibre i de la nostra societat. Poca literatura, encara menys literatura catalana i, en general, gens interessant, autosatisfeta i acrítica. La comercialització turística de Sant Jordi ha provocat la degradació de la festa?  Segurament a Barcelona existeixi aquest fet, però a la resta dels llocs on es fa la fira del llibre, com Palma, no es viu d’aquesta manera, fins i tot, es pot dir que hi ha estones en què els firers estan sols.
Segurament els gran èxits de vendes seran Plans de futur de Màrius Serra, premi Sant Jordi de 2012 i Victus d’Albert Sànchez Pinyol. A Mallorca destacarà la presentació del llibre de narrativa breu d’Antoni Tugores Com carn de xinxa premi de narrativa breu Alexandre Ballester.
Anant a la prosa de no-ficció, segurament els més venuts seran la reedició de El quadern gris de Josep Pla a càrrec de Xavier Pla, on s’esmenen tots els errors de transcripció de les edicions anteriors, i, sobretot, l’edició dels dietaris complets de Joan Lluis Estelrich.
Ja només falten cinc dies pel gran dia dels lectors catalans i en català. Tots sortirem a mirar, remirar i fullejar tots els llibres que en siguin possibles. Ens en mirarem un, ens parlarà i ens cridarà l’atenció. El comprarem. Arribarem a ca nostra i ens posarem a llegir-lo, deixant de banda treballs pendents i enderrarits, exàmens, i tot allò que ens pugui estressar i gaudirem de la lectura, esperant tornar a tenir una altra excusa per comprar-ne un altre, sense importar la data.
Recordau: llegir fa tornar guapos. Bon Sant Jordi.


dijous, 11 d’abril del 2013

Parapapaxim


Enguany, el Patronat de Sant Antoni de Manacor, per a celebrar les festes de Sant Antoni, va preparar la representació de l’obra Comèdia de Sant Antoni de Joan Bartomeu Bosch i Sureda, escrita en vers i només s’havia representat el 1874. Aquesta obra hagiogràfica ens narra les temptacions que va patir el sant durant la seva estada al desert. El Patronat presenta l’obra com el possible origen del ball dels dimonis que ara surt pels carrers. Per tant, què millor per a un santantonier?
Potser, en principi, aquesta representació no semblaria adient per a comentar en un blog de literatura catalana actual. Però, amb la tasca feta pel director Antoni Rosselló, l’obra es converteix en un element carregat d’actualitat, on s’hi reflecteix la festa d’avui i, en alguns moments, la realitat en què vivim.
Els textos no han sofert gaires canvis, més que la normativització (estava escrit en català prefabrià), a part dels afegitons o canvis que feien referència a l’actualitat (com passa amb les diferents representacions de El rei Herodes de Llorenç Moyà), per exemple “jo que estava ben tranquil a los madriles, ara em fan venir aquí” o cantar la reconeguda cançó de Sant Antoni en castellà. A més, també el llenguatge corporal entra en el joc d’actualització de l’obra, fent ballar el reballat i reparodiat Gangnam Style als dimonis cantant en castellà.
A l’obra hi participaven vuit actors i tres músics damunt l’escenari. La presència dels músics donà molta personalitat a l’obra. Haver optat per tenir la música en viu acostà molt més el públic a allò que tenia l’obra de festa santantoniera. Amb l’obra s’intentà donar una explicació a l’origen de la forma de la festa (és una hipòtesi ben real, estudiada i possible). S’intenta donar una resposta divertida i teatral sobre l’origen del ball, la forma dels bastons o per què el dimoni gros porta faixa. Rosselló ha carregat l’obra amb tots els elements de la festa (i altres elements manacorins), especialment la part sonora, fent canvis d’escena al crit de “Bombo!” i a ritme del parapapaxim, o afegint la música dels indis (ball de cintes de Manacor) en el moment que un dels dimonions posaven la faixa al dimoni gros donant voltes.
El vestuari caracteritzà bastant als personatges principals. Els tres dimonis, vestits amb una granota bastant cenyida, amb les decoracions dels vestits per sobre, no pintades, i màscares. I el Sant amb la vestimenta d’ermità i els signes que l’identifiquen: la tau, el bastó, la campaneta, etc. La resta d’actors, van vestits de blanc, i s'afegeixen complements segons el personatge (recurs molt típic i útil en el teatre). Però cal destacar les màscares. Les del dimonis, encara que per a l’actor pot semblar una pèrdua d’expressió, no fou així en aquest cas, donaren la imatge imponent i terrorífica, sense perdre expressió ni capacitat de comunicació. De les màscares dels animals que acompanyaven el sant, s’hauria de destacar la figura de la porcelleta que funcionava com una titella de mà (Antoni Riera de l'Estenedor ja l'alabà a la revista "Cent per cent").
Els personatges continuaven els patrons donats per l’escriptor. La parella de ca i moix amb els dimonions (molt ben aconseguida pels actors), la grandesa del dimoni gros i la devoció innocent, però forta, de sant Antoni. Probablement, parlant dels personatges secundaris, sant Pau fou el que quedà més fluix, sortint amb una guitarra com si fos un captaire de carrer (l’intent de donar-li una imatge d'home pacífic va ser duita massa enfora), llevant-li tota la serietat que hauria de tenir com a mestre.
El que s’ha fet amb Comèdia de Sant Antoni ha estat una relectura profunda, que, sense abandonar el sentit divulgatiu i religiós de l’obra, la uneix amb el present de la festa, i podria arribar a ser un referent pel poble i l’actualitat com la representació de El Rei Herodes de les Voltes de Palma o els versots dels dimonis de Muro.


 *Fotografia: la comitiva de Sant Antoni (dimonis, músics i Sant) de la dècada dels 30 del segle XX. 
Altres enllaços d'interès:
- Fulletó de presentació i reportatge fer per La Mirada d'IB3, amb petites entrevistes al director i diferents actors: http://santantonimanacor.cat/2012/la-comedia-de-sant-antoni/